Som el model dels nostres alumnes?

L'últim dia a classe, vàrem fer una activitat que consistia en triar d'una llista deu valors que consideràvem bàsics per a dues coses:

1. Per la nostra funció docent, és a dir aquells valors que ens guien en la mesura que ensenyem als alumnes i aprenem d'ells i,

2. Els valors que volem transmetre als nostres alumnes, perquè els adquireixin com a persones que són, i que s'han de guiar per uns determinats valors que personalment considero que són bàsics.

La veritat és que em va costar moltíssim fer aquesta separació entre les dues columnes, ja que considero que molts dels valors que utilitzo, més que utilitzo, són valors pels quals "predico", en la meva funció com a docent són; en gran majoria; els que vull que els meus alumnes adquireixin. Penso que un mestre és una persona de referència, i que per tant ha d'actuar de la manera que vol que ho facin els seus alumnes. Amb això, ja em remeto al que se'ns va proposar de fer per la classe no presencial d'avui: un mestre no pot predicar el valor de la paciència a l'hora de fer les coses, i llavors quan un alumne li pregunta alguna cosa que ja ha explicat no una, sinó quatre vegades, perdre la seva paciència. Això no dóna un bon exemple, i és molt normal que un alumne quan se li demana que faci una feina que li costa, no la faci perquè no és pacient: simplement imita el mestre.

Una altra cosa que tampoc es pot fer, i és una conducta que molts mestres duen a terme, és demanar als alumnes que no cridin, però fer-ho cridant. Si els teus alumnes et veuen cridant, el més probable és que ells també facin el mateix. No els renyis quan cridin, perquè, altra vegada, simplement t'imiten...

També considero molt important el valor de l'optimisme. Hem d'ensenyar als nostres alumnes a ser optimistes, a entendre les coses per la part positiva que en general quasi sempre tenen. Evidentment, això se'ls transmet de moltes maneres, però avui a classe m'he trobat amb un cas. Tinc una nena, a la que li costa moltíssim avançar, és molt lenta i no perquè s'encanti, simplement li costa. L'activitat que estàvem fent a la tarda era de català, i s'havien de posar unes paraules dins d'uns cabassos amb l'article corresponent. Per exemple: maduixes, s'havia d'escriure dins del cabàs de les, i així successivament. Ella, pel que sigui, no m'ha entès (potser he estat jo la que no m'he explicat), i ha posat paraules inventades. La qüestió és, que ha vingut al final de la classe a ensenyar-m'ho i he vist que no ho tenia bé. No obstant això, la seva lletra era la més bonica de tota la classe, la més polida de totes les que he vist i corregit, i totes les paraules que havia triat per emplenar els cabassos estaven perfectament bé. Què li havia de dir? Li he dit que ho havia fet fantàsticament, i que la lletra era preciosa, i que estava molt orgullosa d'ella. Evidentment li he demanat si m'hi podia posar les paraules que hi havia dins el recuadre, però ella s'ha posat molt contenta.... Què hauríeu fet vosaltres?

I finalment, tornant al principi del meu post, dir que he arribat a la conclusió que molts dels valors que havia decidit pels punts u i dos, són valors compartits, allò que vols que facin els teus alumnes, de la manera amb la que vols que es comportin, són els principis que tu has de seguir en la teva acció pedagògica, ja que sinó, no hi veig cap sentit...